Tàmils tots

Avui ens han vingut a filmar. Un canal de televisió tàmil (Tamizh 2, pel que he vist a la càmera) ha vingut a l'institut per, suposo, parlar amb estrangers que estudien tàmil. Dic "suposo" perquè jo avui tenia diarrea, conseqüència de l'orgia gastronòmica kitsch del dinar-sopar d'ahir: vaig demanar un plat de xai que es deia paya; com que em trobo en terres dravídiques, vaig descartar la possibilitat que es tractés d'un nom indoeuropeu que vol dir "peu". Total, que em van portar una peülla de xai o cabra en un bol de salsa groguenca. No em malinterpreteu: no sóc jo qui farà una befa a tan delicada menja. El problema és que, com que no n'hi havia gaire quantitat, seguidament vaig demanar un quarter de pollastre tandoori. Totes dues coses per separat són molt bones i no han d'afectar negativament els intestins. Però combinades, es veu, són demasié pa'l body.

En definitiva, que després de passar-me la nit anant al lavabo (que és exterior), quan ha sonat el despertador m'he quedat clapat, i a tres quarts de nou em venien a despertar perquè feia tard a la classe de dos quarts de nou. Sense ni rentar-me la cara, com qui diu, he anat a la classe, on m'he excusat educadament davant de la senyora Samuel, que m'ha informat que avui vindrien els de la tele a entrevistar-nos. Jo li he dit que, en el meu estat (sense dormir, sense dutxar ni afaitar, i amb l'estómac regirat), preferiria deixar de banda qualsevol intent de convertir-me en personatge mediàtic de la societat tàmil, i que si de cas m'estaria a l'habitació fins a les dues, que tenia una altra classe. En l'interval, però, quan era a l'habitació llegint Reading Lolita in Tehran i havia de sortir propulsat cap al vàter cada cop que notava una punxada, ha vingut un dels senyors que s'està a l'institut però que no sé gaire què hi fa (i em sembla que ell tampoc), a dir-me que ja havien arribat els de la tele, que hi anés. Jo li he dit educadament que hi anés ell, si volia, que jo tenia diarrea i no tenia ganes que em filmessin. Al cap d'una estona ha tornat i m'ha dit que el director em reclamava, que m'havien d'entrevistar. Jo, si hagués pogut, li hauria dit en tàmil a veure si em volien filmar assegut a la tassa del vàter, però ni l'educació ni el domini de la llengua de Thiruvalluvar m'ho han permès. Això sí: no m'he mogut del llit. Cap a les dues, i després de menjar-me una reconfortant sopeta de pollastre que m'ha dut la Wei Fen (la meva encantadora veïna de cabana, una singapuresa que val un imperi), he anat a classe. Quan he sentit l'enrenou i he vist les càmeres i els periodistets i tot plegat, ja he intuït que poca classe faria. Efectivament, el director, amb qui tenia classe llavors, no hi era, l'espavilat, i la professora amb qui tenia classe després (una personeta pusil·lànime i poca cosa que no serveix gaire per res, amb tot el respecte), tampoc. Aleshores un senyor que hi havia per allà s'ha interessat per mi (en canvi, un documentalista que havia vist abans, i que havia cobert la guerra de Sri Lanka, estava més interessat en la Wei Fen, i no m'ha dit ni hola, i això que amb aquest sí que m'hauria agradat parlar-hi). S'ha interessat per mi perquè representa que era un "estudiós" de les migracions de les tortugues.

M'explico:

L'elefant tamil es el precursor del guara catala,
el dogo de Burgos i la novel.la picaresca  castellana.

Els senyor en qüestió, que em sembla que es deia Balusubramaniam, va arribar a la conclusió (o potser hi va arribar algú altre abans) que els antics pobles de navegants van descobrir les rutes marítimes observant les migracions de les tortugues marines. Fins aquí tot lògic, m'atreveixo a dir. A partir d'aquí, en Balu va (voler) arribar a la conclusió que, com que un dels primers pobles de navegants van ser els tàmils (pim-pam), doncs que tots els altres pobles navegants ho eren per influència dels tàmils (pim-pam-pum). Però espereu-vos, això no és tot. Els bascos van arribar a la península Ibèrica navegant per l'Índic i el Pacífic (suposo que van travessar Amèrica amb les canoes al cap... espero que travessessin per l'actual Panamà, i no pel Canadà...) provinents de terres tàmils. "Vosaltres us penseu que els bascos són originaris del mar Roig" -ningú ho pensa, li volia dir- "Però en realitat provenen dels tàmils". Ja seria ben bé això. Els catalans també tenim origen tàmil. En voleu una prova? Doncs resulta que "mariner" en tàmil és kadalkodi, prova irrefutabilíssima que aquest mot és l'origen del gentilici català. Voleu caldo? Vuit hectolitres: Andorra és un país amb una gran influència tàmil (igual que Mèxic, el Senegal i Nigèria, i no sé quants més). Suposo que deu ser per les rutes marítimes: qui no ha passejat pel moll de Santa Meritxell algun estiu de la seva infància?

Ah, i em descuidava del nyam! Es veu que a tot Hawai, Papua-Nova Guinea i no sé on més, del nyam (ell parlava de sweet potato... no sé si en català és nyam, o nyame) en diuen una paraula d'origen tàmil (kumaram, si no ho recordo malament). Dubto molt que en la miríada de llengües parlades a les illes del Pacífic, especialment a Nova Guinea, la paraula sweet potato la mateixa, però no hi diré res perquè, per desgràcia, no parlo cap d'aquelles llengües. El que sí que li he negat, crec que amb llàgrimes als ulls, és que a Espanya de la sweet potato en diguem kumaram. Oh, i ell marrà que sí, no us cregueu, eh? Jo li he aclarit que, per començar, a Espanya no en mengem, d'això. Després m'ha dit que a Mèxic, però, sí. Doncs bon profit, només faltaria!

Màlaga també és un importantíssim port d'origen tàmil (crec que l'accent andalús no deu ser res més que un deix de la parla de Madurai o Kanyakumari empeltat en una llengua romànica). El menjar espanyol (“whatever that means”) i el tàmil, segons els tàmils que viuen a Espanya (n'hi ha cap?) i que ell hi té contacte, són molt semblants: el que dubto que sàpiga és que en un sol àpat un espanyol ingereix el doble de carn que un tàmil no vegetarià ingerirà al llarg de la seva vida, i que qualsevol plat tàmil (o indi, per extensió) requereix l'ús de més espècies que no es troben en tota la península Ibèrica. La llengua castellana i el tàmil també presenten moltes similituds. Si no tenim en compte la fonologia, la morfologia i la sintaxi, són idèntiques. A Espanya també s'utilitza la sal igual que la utilitzen els tàmils (?), evidentment per influència d'aquests últims.

Menjar tamil. No em digueu que la semblanca amb un 

plat de borbolles mallorquines, 

una cecina o un plat de peus de porc 

no es tan innegable com impressionant.

En definitiva, que ara ja ho sabeu: tot prové dels tàmils. Els aizkolariak, el port de Màlaga, la cansalada, les seguidillas, els Toblerone que comprem als súpers de les Escaldes, el morteruelo de Cuenca; l'ukelele, els típics polvorons i pans de pessic de nyam, la ruta que fan les golondrines del port de Barcelona i el fado. L'oficina de patents de Chennai deu ser un no parar de feina, tu!

El que sí que he trobat notable, ara sense ironies, és que conegués l'anomenat “Atles català” (o mallorquí, segons les versions) del mallorquí... ara no recordo com es diu, busqueu-ho, si de cas. Ell anava insistint, però, que “en diuen l''Atles català'”, potser per reforçar la teoria de l'origen de la paraula “català”. Jo li volia dir que, efectivament, en diuen així perquè està escrit en català, bàsicament,  i que si estigués escrit en italià en dirien “l'atles italià”. Però no n'he tingut l'oportunitat, de dir-l'hi, perquè s'ha afanyat a puntualitzar que l'objectiu de l'atles era documentar la ruta per anar a l'Índia; potser m'equivoco, però l'atles de Cresques (sí, es diu així, ara me n'he recordat) bàsicament mostra el Mediterrani.

Conyes a part, és digne d'estudi la mania que tenen les nacions a magnificar-ho tot, sobretot les que es consideren (amb motiu o sense) oprimides. El meu professor de tàtar el primer any que vaig ser a Moscou (sí, jo anava a classes de tàtar) també havia descobert no sé quin autor que havia establert un vincle entre els tàtars i els catalans “Els catalans provenen dels tàtars”, em deia, cofoi, sense saber gaire què és un català, on viu ni com es menja. Una cosa és buscar vincles entre pobles i orígens de llengües amb un mínim de fonament, per després rebutjar-los si es veu que la hipòtesi no té ni cap ni peus (em ve al cap la teoria de l'origen georgià, i després armeni, dels bascos, que sembla que ja no se la creu ningú). Però són ridículs aquests deliris de creure's l'origen del món (de vegades sembla que els tàmils verdaderament s'hi creguin), o de reivindicar vincles inexistents amb pobles llunyans per  un orgull mal entès que en el fons és racisme, com els iranians, que t'endinyen sempre que poden que tenen connexions amb els alemanys “perquè tots dos som pobles aris” (!!!). Als alemanys, com us podeu imaginar, els fa molta gràcia sentir això. Doncs d'aquí a poc, si el canal Tamizh 2 es dedica a difondre les teories d'en Balusubramaniam, quan un andorrà, un català o un basc vingui a Madràs, el taxista que el porti quedarà extasiat de transportar en el seu vehicle el representant d'una nació germana amb els tàmils. Això sí, dubto que li perdoni ni una rupia de la factura, que ja se sap que “Chennai és bona si la bossa sona”.

Un diumenge de temples, memorials i zoos

Gopuram (torre) del temple xivaita Kapaliswarar
de Mylapore, Chennai

Si algú descriu Chennai com una ciutat plena d'atractius és que té problemes o de percepció de la realitat o de detecció de la bellesa. Ara, sense ser una ciutat monumental, també té els seus encants, entre els quals no hi podríem incloure el zoo, on vaig anar a petar diumenge. Sortint del camp de concentració d'ocells i quadrúpedes vaig dirigir-me, no sense entrebancs, al barri de Mylapore. En realitat volia anar més amunt, a Triplicane, però com que el bus ha parat davant d'uns temples que tard o d'hora volia anar a veure, doncs he baixat allà. El primer temple en qüestió és el Ramakrishna Mutt, un temple obert a persones de qualsevol religió per a meditar-hi. És un temple elegant però d'aspecte sobri, de tonalitats rosades, amarronades i crema; en forma de basílica però amb elements clarament hinduistes. Al lloc que en una basílica cristiana ocuparia l'altar hi havia una estàtua d'algú que molt probablement era del monjo i predicador asceta Vivekananda. L'altre temple era el temple de Kapaliswarar, un temple hinduista xivaita “normal i corrent”, amb la torre en forma de muntanya de déus a l'entrada (el “gopuram”), pavellons per als déus i els fidels... Més interessant, però, era la cort de vaques darrere d'unes imatges, o l'interior del temple, que semblava una mica, amb perdó, el tren de la bruixa: molt foc, molta columna negra, una mica d'or... Llàstima que això ho he vist des del pati, que allà els no-hinduistes no hi podíem entrar. Deixant les sabates abans d'entrar al temple, una turista japonesa ha començat a fúmer crits per allà perquè li han dit que havia de pagar per deixar les sabates. Insistia que li havien dit que no havia de pagar, i els del temple “que no, que li hem dit que sí!”. Total, ganes de fer el paperina, perquè es deixava la voluntat i, a més, la hi havia de deixar tothom, indis i no indis... després m'he fixat que era una parella que quan jo sortia del zoo ells hi anaven, i la senyora donava força la nota: molt vestida de coloraines, i amb una pamela molt gran... i he pensat “mira, tu, com les flors i els insectes: si és virolat, és verinós”... I quan sortia del temple va i una senyora francesa entra a dins sense descalçar-se. Jo me l'he quedat mirant a veure si li deia alguna cosa o no, però un noi del temple ha reaccionat abans que jo: i es veu que la senyora buscava no sé qui i tenia pressa. Molt bé, doncs, quan jo tingui pressa entraré al Louvre sense passar per seguretat.

A part, al temple també hi havia indis, sent diumenge com era: trencant cocos en un cercle de ciment preparat per a aquesta fi, fent ofrenes, beneint ofrenes, jugant, empipant les vaques (això els nens).

Marina Beach. Aqui hi vaig anar un altre dia.

Ah, i m'oblidava que el dia ha començat al memorial de Kamaraja, un dels líders de la independència índia del sud o, com m'han dit uns nois molt simpàtics que he conegut, “el Gandhi negre”. Bé, no sé si és de gaire tacte referir-s'hi amb aquest nom, però si ells mateixos ho diuen... el cas és que els indis del sud generalment són de pell més fosca que els del nord (Gandhi era gujarati, o sigui, del nord-oest), i el símil els devia anar bé. El memorial consistia en un seguit de pavellons: el dedicat a tots els caiguts per la pàtria, el de la flama eterna a Kamaraja, el dedicat a la memòria de Kamaraja... Com molts d'aquests llocs, el populatxo es passava la solemnitat pel forro i bàsicament escrivia coses amb el dit sobre la pols dels marbres, feia hipòtesis sobre d'on prové el gas que alimenta la flama eterna o patinava amb els peus descalços pels terres llisos. Això si no apareixia de sobte un estranger amb qui tota la família es podia distreure saludant i donant-li la mà!

El meu institut

Cartell vintage d'una pel.li 'india,
d'aquells que agraden tant a la gent.

Sempre havia sentit a dir, de la gent que té blogs, que el que costa és ser constant i mantenir-los (una mica com els gossos, o els amics). I ja és ben veritat: jo fa gairebé un mes que sóc a l'Índia i pràcticament no he escrit res... ai, vull dir “no he actualitzat el blog”.

Però sempre em passa igual: els primers dies en un lloc nou més o menys em sorprèn tot, després m'hi adapto i ja està, penso que tampoc n'hi ha per tant... I no és “plan”, perquè sí que me n'han passades de coses.

Podríem començar per les classes. La veritat, però, és que són força mediocres. Bé, en realitat ho són molt, però em nego a criticar obertament i per escrit col·legues de professió. Però vaja, cada hora de classe que fan alguns dels tres profos que tinc, la deessa de la metòdica i la didàctica moren una mica. “Però ja renaixeran”, deuen pensar...

Les rebudes s'on bovines, a l'Institute of  Asian Studies

Passem, doncs, a la meva habitació, que en realitat és una cabana al mig de la selva, amb la fauna incorporada que això comporta. De cabanes, a les premisses de l'Insitute of Asian Studies, n'hi ha tres, i a mi m'ha tocat la més humida, cosa que va ser una trastada durant les meves dues primeres setmanes (que van coincidir amb l'època de pluges), però segurament s'agrairà quan comenci la calorassa.

L'institut en general, és un edifici en forma de T de dues plantes molt gran, molt espaiós i molt rosa. On s'uneixen els dos braços hi ha una petita torreta, com un cimbori, que no se sap per a què és però fa molta gràcia. L'edifici està situat al final d'un poble que aviat serà barri de Chennai, i es troba, degut a un poc comprès nexe entre el món de les lletres i el de la indústria conservera, en el territori d'unes salines. El poble, Semmencherry (o Chemmencherry, si sou pudorosos/es), no és un poble com Torroella de Freser o Esterri de Mar, amb la seva placeta, carrers comercials, pavelló esportiu i seu d'Unió Democràtica, no. Són casetes, algunes de més antigues, altres de més modernes, construïdes sense cap altre ordre que el que dicta la necessitat que un carrer meni a un lloc. Hi ha un pou, solars sense construir (tots inundats a l'època de pluges), una cabana-botiga, un parell de temples (un amb el corresponent estany, pútrid), moltes vaques i gens d'asfalt. A peu de carretera (o sigui, de la carretera que porta a Chennai/Madràs), hi ha una farmàcia-consulta mèdica (per si les mosques), una botiga d'”empenyos” (per si les mosques), una botiga d'aquelles que venen de tot (cocos, Fantes i pasta de dents) i, oh, tatxan, tatxan... un “cafè” internet que porten uns nanos molt legals i que amb una connexió força ràpida. I les gràcies de Semmencherry al cantó esquerre de la carretera s'acaben aquí. Els encants de l'altra banda encara no els he explorat, però és on s'espera el bus per anar a la ciutat, concretament a sota d'un gran arbre d'aquells que els pengen lianes. I també hi ha una parada de cafès, tes i esmorzars indis (consistents en idlis, dosai, sambar i aquestes coses).